Blog Costa Brava

He vist què ha fet Carles Santos, creador inclassificable, en l’espectacle inaugural de Temporada Alta, Chicha Montenegro Gallery. L’excel·lent crític teatral Quim Armengol també el va anar a veure i crec que ha fet una feina insuperable a El Punt, de manera que us hi remeto. Per a qui no hagi vist Chicha Montenegro Gallery, a partir del dia 7 d’aquest mes serà al Teatre Lliure de Barcelona. No us el perdeu i, com molt bé diu en Quim, és preocupant que el millor creador del país, el més trencador, el més audaç, sobrepassi la setantena.  Pel que fa a la resta d’espectacles del país programats al festival, en aquest àmbit és en el qual el director artístic ha volgut aquest any equilibrar el festival pel que fa al tipus de públic. Així com en la programació d’espectacles estrangers no hi ha concessions a la comercialitat, a l’oci com aquell qui diu, en el camp de produccions catalanes, amb algunes excepcions, sí que n’hi ha, i força. El Garrick del Tricicle, No som res, El xarlatan, La dona justa, Coses que dèiem avui, Non solum, Tres dones i un llop o Un déu salvatge, formen part d’aquesta categoria, per diversos motius. Tots aquests espectacles tenen moltes possibilitats d’omplir, fins i tot alguns ja han ampliat funcions, com aquest miracle teatral que és Non solum, de Sergi López, a El Teatre de Bescanó, que ja ha prorrogat fins a tres funcions.

El concert, de Cor de Teatre. (D. Chicano)

Doncs bé, jo us proposo la descoberta. Pels que no els coneixíeu, la dels fins ara amateurs, que treballen amb rigor professional, Cor de Teatre, que han estrenat el seu Concert tempestiu, barreja de teatre gestual, humor i música, deliciosa, interpretada a cappella, dirigits per David Costa i Xicu Masó. El seu darrer espectacle, El concert, que encara volta, és tant bo que el Teatre Nacional de Catalunya ha decidit produir amb ells Operetta, una peça d’introducció a l’òpera dirigida per Jordi Purtí (Hop!era), que estrenaran a la Sala Gran la propera primavera. Us aconsello accedir al lloc web de Cor de Teatre i revisar la seva mediateca, amb gravacions de temes de diverses èpoques i estils, alguns dels quals us commouran profundament. Per exemple, una versió a cappella esplèndida del Fragile de Sting, però també unes quantes peces que van ser composades per a una orquestra simfònica i que converteixen en bellíssimes peces polifòniques, amb la calidesa que només els pot atorgar la veu humana. A Banyoles segur que els tornen a programar i és molt possible que a Girona, a la primavera. Tampoc no us haguèssiu penedit de comprar entrada pel Don Juan, memòria amarga de mi, de la companyia Pelmànec, en què es podiaa conèixer a Miquel Gallardo, un virtuós de la manipulació de titelles (per adults) i un grandíssim actor. Aquesta relectura moderna del mite del Don Joan, dirigida per Maria Castillo, m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles del teatre català -independentment del format, en aquest cas, petit dels darrers dos o tres anys. Lligat a aquest espectacle, Gallardo va escriure un blog que és del tot recomanable, per a tothom que es vulgui dedicar a aquest ofici, que hauria de ser material pedagògic de qualsevol escola d’arts escèniques i que resulta fascinant per entendre com s’ha construït aquest espectacle. Qui no l’hagi pogut veure encara, del 20 de desembre al 9 de gener de l’any que ve estarà a la Sala Beckett de Barcelona. Una altra d’interessant: TOT, l’espectacle que ha guanyat la darrera edició del Premi Quim Masó a projectes de producció teatral, amb text de l’argentí Rafael Spregelburd, però producció catalana majoritària, en què hi trobem l’excel·lent actriu gironina Cristina Cervià. Darrera i última recomanació, no exempta d’un cert (molt alt) risc: El año de Ricardo, de la singularíssima dramaturga i creadora figuerenca -dada circumstancial- Angèlica Liddell, que va pronunciar, en una entrevista, la frase “El teatre és el que m’impedeix engegar-me un tret”. El seu teatre és directe com un cop de puny, provocador, desagradable, a voltes, amb un tarannà suïcida i melangiós, que se centra en la part tòxica de l’home i posa en qüestió l’aparent bondat de l’estat del benestar, com tantes altres convencions socials, amb imatges molt potents i que no segueixen un fil argumental de manera necessària. Incòmode? Segur. Agressiva? També, molt. Interessant? Moltíssim. Esteu avisats.